Hemeroteca > Número 65 > L’esport i la seva idoneïtat en el disseny curricular de l’educació física

L’esport i la seva idoneïtat en el disseny curricular de l’educació física

Javier Olivera Betrán

Olivera Betrán, J. (2001). El deporte y su idoneidad en el diseño curricular de la educación física. Apunts. Educación Física y Deportes, 65, 3-4.

Resum

Durant els caps de setmana és habitual trobar-nos davant la petita pantalla amb l’espectacle d’uns homes que corren, s’encalcen, cauen, s’agafen, darrera un objecte esfèric que disputen, manipulen i copegen. El públic resta paralitzat contemplant les petites imatges en moviment, tot expressant espontàniament a una sola veu la seva alegria o el seu desencís davant les imatges que es transmeten. Els esportistes, corren, salten, llencen i s’abraonen amb grans esforços i amb agressivitat per tal d’assolir la victòria, que es prepara i es planifica meticulosament després d’un procés sacrificat anomenat entrenament. Els espectadors de qualsevol edat i de totes les classes socials, capficats i neguitosos per la incertesa del joc, es lliuren amb passió a l’espectacle competitiu, i alliberen tots plegats una quantitat enorme d’energia emocional, la qual canalitzada i controlada de forma escaient, esdevé una formidable higiene social de caràcter periòdic, que reforça identitats i cohesiona el grup social. Els mitjans de comunicació s’encarreguen de preparar, transmetre i narrar les gestes, cerquen el sensacionalisme i la confrontació dialèctica amb “l’altre” i amb aquesta lògica assenyalen els bons i els dolents de la setmana, cosa que contribueix a la retroalimentació del sistema. Aquest, es troba injectat i sostingut per la lògica empresarial i financera i protegit per la lògica estatal, per tal com per als primers suposa una font d’ingressos extraordinària i per als segons una forma sibil·lina i eficaç d’inculcar valors, actituds i símbols en els quals es fonamenta l’ordre sociopolític establert. Ens referim al fenomen social més important de la nostra època: l’esport espectacle. No és habitual, però sí que és quotidià, observar un grup de nois/noies que lliurement, en el seu temps de lleure, de manera formal o informal, sense expectació i en resposta a l’estímul lúdic primigeni de l’ésser humà, estiguin practicant l’esport amb la sola finalitat de divertir-s’hi, de sentir plaer pel joc i la competició, de relacionar-se amb els altres, mantenir l’eficiència motriu o superar el sedentarisme creixent de la nostra societat urbana. A hores d’ara, en plena civilització del lleure, hi ha cents de milions de persones de totes les edats i a tots els racons del planeta que parlen, vesteixen i actuen de forma esportiva en la seva vida diària i, a més a més, trien l’esport entre llurs opcions preferides en el temps de lleure actiu. Estem parlant de l’esport recreatiu. També resulta usual trobar-nos els centres escolars, dotats gairebé exclusivament d’infraestructures esportives, on un grup de nois/noies fa esport a la classe d’educació física, amb unes directrius didàctiques, uns criteris pedagògics i sota uns supòsits educatius. Aquest esport és contemplat com a un mitjà d’educació física, que té com a finalitat ajudar a desenvolupar la personalitat de l’individu mitjançant les conductes motrius. És el que anomenem esport educatiu. Les tres situacions que hem vist, constitueixen el mateix esport? O ens trobem amb tres capteniments diferents que responen a tres activitats distintes? Tanmateix, què entenem com a esport? Esport és un terme polisèmic que correspon més a un sentiment, una mentalitat i una estètica que no pas a un concepte que es pugui precisar i encara menys definir. Tot i això, forçats per la necessitat de posar-hi límits per poder-lo estudiar, i prenent com a base una investigació etimològica i conceptual que vam realitzar sobre aquest terme per tal de delimitar-ne els trets estructurals (1989), podríem assajar que l’esport “constitueix una successió d’esforços físics de caràcter lúdic, subjecte a unes normes estrictes que en regulen la competició, la qual s’haurà de regir per un esperit noble (anomenat fairplay), que es troba institucionalitzat i que pot arribar fins a riscos al límit per l’enorme desig de vèncer que en porta implícita la pràctica. L’esport, considerat d’aquesta forma, presenta tres àmbits d’actuació força definits: rendiment, educatiu i recreatiu”.

Paraules Clau

Return to Top ▲Return to Top ▲